COCODRILOS CLENCHADORES by IRA

NEGRE I VERD

L’aparició del maquinisme va aixecar molta resistència i vigoroses revoltes a Catalunyam i el País Valencià malgrat que els llibres no en parlen gaire, i que la tradició marxista (tan científics ells) l'arracona com anècdotes "lumpen" i, en el cas català, "lumpens" carlins, o sia "lumpens" reaccionaris.

El rebuig a la fàbrica, al rellotge i a la màquina (que sols és un instrument d’imposició de la fàbrica) unifica totes aquestes revoltes i fa als seus autors molt més lúcids que nosaltres els seus tecnoacomodats descendents. Sens dubte ells van saber identificar clarament quin era l’adversari principal, quins eren els perills i quins eren els riscos que corrien. 
 

El dia 2 de març de 1821 una multitud de més de 1.000 persones armades es va reunir i va atacar les instal·lacions industrials de les afores d’Alcoi, van destruir totalment 17 màquines (no es coneix molt be si sota aquesta definició va inclosa el conjunt de la instal·lació o solament la màquina pròpiament dita) i van causar danys per valor de 2 milions de rals.

Els insurrectes van arrancar a l’ajuntament el compromís de desmuntar les màquines de l’interior de la població. Naturalment ni l'ajuntament ni els fabricants (que també eren al mateix temps l'alcalde, els regidors i els caps de la Milícia Nacional) tenien la menor intenció d'acomplir el pactat.

El dia 6 de març, 4 dies desprès, Alcoi era ocupat per l’exercit, amb més soldats que els que va demanar l'ajuntament, el regiment de cavalleria de España i un batalló d'infanteria del "Rey”, tot plegat entre 500 i 1.000 soldats per controlar a menys de 30.000 civils (tota la població d’Alcoi, Cocentaina, Benilloba i Muro). L'antimaquinisme era fort a Alcoi i la seva comarca, sols es va poder contenir amb la força de les armes.

La ocupació militar i, posteriorment, paramilitar (dels Voluntaris Realistes) d’Alcoi es va mantenir durant els anys següents per por a les amenaces contra les màquines, amb episodis esporàdics i fracassats de noves destruccions, sobretot el juliol de 1823, però també els anys 1825 i 1826 i més endavant el 1844.

DANIPOP

SE VEN LOS HILOS por Alexandra Sokurova

Antes era en ocasiones, ahora veo series todo el tiempo, sin parar, desde hace meses.

El único criterio previo que tengo es el enarbolar mi derecho a la pereza. Quizás se deba a mi seriefagia, esto es, zamparme una temporada de trago, pero no me esfuerzo. Si me canso, no lo vuelvo a intentar. Ya sea Juego de Tronos, Walkind dead, Dexter, Misfits, y sí, también Breaking bad. Mi pereza está por encima de todo. Ni siquiera respeta al genio, lo siento Davis Simon. Sé que The Wire es de lo mejorcito que ha salido de la caja de las series, pero ni aún así. Me cansé a pesar de sus diálogos, de sus referencias y de su poesía visual que no se me antojó cargada de futuro, supongo. Tampoco voy a insistir en que veáis Treme de nuevo. Hasta su creador sabe que es difícil vender una serie sin sexo ni violencia explícita en estas series que corren así que por qué iba yo a insistir más que él?  

Si quisiera recomendar algo a alguien diría:

Life on Mars (detective que aparece en el Manchester de los 70 tras un accidente con banda sonora de Bowie, que ya sólo por eso merece la pena) . la segunda parte Ashes to Ashes, es más floja, del mismo palo pero con detective chica y en los 80, aunque la música sigue siendo fantástica aunque de las detectivescas, para ver la segunda temporada de Sherlock mejor ver la de dibujos de Hayao Miyazaky , sí la de cuando éramos pequeños, pero ahora se descubren muchos más detalles bajo las mesas y mola mucho. Ahorraros Dirk Gently, copia mala de la típica pareja Sherlock- Watson. De médicos, pasad de House e id directamente a ver Nurse Yackie, una enfermera yonki y muy borde

 Y luego, de la retahíla de series de abogados, nombraría Silk, de intrigas palaciegas, House of Cards, de terroristas malotes, Carlos, de Olivier Assayas,

Si me pongo Manga…High School of the dead, una muy buena de zombis ahora que tenemos el barrio lleno, Moribito, y luego Ergo Proxy y Reideen si tenéis tanto tiempo libre como yo.

Para mi sorpresa he encontrado también algunas españolas que, creo , deberías ver.

Nada que celebrar, mundillo actores que hacen de todo, 60 metros2, parecida a una más pija, Las cosas grandes, pero mucho mejor. Scalletti si nada os impide reír hasta el dolor de costillas. Sexo en Vallekas, acidez que comparto y Porca Vida. Y una viejuna de los 70 con música de Vainica Doble y desfile de las mejores actrices de la época, Tres eran tres.

Libres no me la creo con todo lo cercana que tenga la ocupación rural de mi corazoncito, o precisamente por eso, y además, eso de poner en el jurado a una del equipo y luego ganar, está muy feo, señores de Girona.  Con cariño se lo digo. Con sorpresa y con cariño.

Bueno, y ya en serio, destacaré dos, descubiertas recién, por su valentía y solvencia porque de los medios ya es mejor ni hablar. Invisibles, de Gustavo Palacios, sobre transportes humanos de virus, grabada en Berlín, Istambul y Buenos Aires que me dejó con ganas de mas, todo lo  contrario a Lost que me dejó con ganas  de menos.  Antes veo Espartaco que a partir de la tercera de Lost, fíjate.

La otra es mexicana, El Porvenir de Álvaro Cuevas, con monstruo incluido. Sería , además, muy interesante que buscarais nexos comunes, que los tienen, entre estas dos últimas y la otra serie de moda, Cabanyal Z, claro.

Que cada cual devore las que quiera, o mejor, que cada cual se haga su serie propia.

  

Aleksandra Sokurova

LOS MUERTOS NO SE TOCAN, NENE by JeroniK

BOBBY FISCHER

Al “Séptimo sello” de Bergman, el personatge principal repta a la mort que ve a buscar-lo a una partida d'escacs, que la parca guanya indefectiblement. En “2001” l'astronauta Dave Bowman juga una trascendental partida amb HAL 9000 que precedirà una batalla intelectual per la supervivència. A “Blade Runner” el replicant interpretat per Rouger Hauer juga i guanya el seu disenyador humà, representant així que ha superat les capacitats del seu creador. Així, els escacs han segut concebuts desde sempre com l'enfrontament intelectual per excel·lència. A banda, el mòn dels escacs d'alta competició ha segut un autèntic viver de personalitats molt fortes i de vegades autènticament extravagants; Com Charles Morphy, un absolut desconegut que aparegué del no res per a derrotar un per un els millors jugadors de la seua època i desaparèixer sense deixar rastre. O Charles Blackburne qui una vegada, després de perdre contra Steinitz, es va llençar per la finestra i que va batir el rècord de victòries en simultànies mentre donava compte de dues botelles de whisky, també Alekhine es presentà a algun campionat en condicions prou lamentables degut a la seua adicció a l'alcohol. O Capablanca (nèmesi d'Alekhine), que amb les seues maneres d'estrela del cine encandilava a tothom, especialment a les dones. Al famós match entre Karpov i Kasparov jugat a Sevilla, ambdós oponents contractaren mentalistes perquè exerciren una infuència negativa en l'altre contrincant. Més tard, cadascun dels dos va argumentar que no creia en tals coses però que ho van fer perquè havia començat l'altre. Amb tot, una de les figures més mediàtiques i carismàtiques dels escacs ha segut Bobby Fischer. Les seues gestes esportives i la seua personalitat excessiva , arrogant i orgullosa en extrem, conseguiren que el joc de tauler assolira una popularitat desconeguda fins aleshores, fora de l'URSS, on era considerat esport nacional i que va esdevenir una autèntica qüestió d'estat quan Fischer va amenaçar l'hegemonia soviètica.

Robert James Fischer (1943-2008) va ser un xiquet d'una familia humil i desestructurada que passà la seua infància agobiat i acomplexat per la precària economia familiar. A l'edat de vuit anys, la seua germana li va regalar una caixa de “jocs reunits” la qual contenia un tauler d'escacs, un joc de peces i un breu manual d'instruccions amb el reglament. En aquell moment va nàixer una obsessió que no l'abandonaria mai més i, senzillament, deixa d'interesar-se per res que no tinguera relació amb els 64 escacs. Es passava el dia estudiant els fonaments de l'estratègia i, fins i tot, duia un xicotet tauler a l'escola on assajatva i estudiava escacs de manera compulsiva.

Amb dotze anys, un dia, mentre caminava per Nova York amb el seu amic i apassionat també dels escacs, Ron Gross (que normalment havia guanyat a Bobby amb certa facilitat fins uns mesos enrere, quan les tornes havien canviat radicalment) de camí a un torneig d'aficionats es va parar en sec i li va revelar: “Saps una cosa? Crec que puc guanyar tots aquestos tios.” El seu company pensava que es referia als contrincants del torneig menor en que estaven participant en aquell moment, però Bobby volia dir que es sentia capacitat per a guanyar qualsevol jugador dels Estats Units, i això és el que va fer aquell mateix any arrassant al campionat nacional de categoria júnior i establint una marca com a jugador més jove en aconseguir-ho que segueix vigent més de cincuanta anys després. Fins a eixe moment Fischer solament havia segut un xiquet obsesionat amb el joc i amb cert talent per a jugar-lo, però no havia arribat a ser considerat un prodigi. Sobtadament, va passar sense solució de continuïtat de jugador del montó a fenòmen mundial destinat a destrossar tots els registres i amb una progressió imparable que pareixia no tenir sostre. El mateix Fischer ho resumiria amb estes paraules: “senzillament, em vaig tornar bò als dotze.”

Després de guanyar el campionat júnior començà a asistir com a convidat a torneigs per a adults, on sempre superava les expectatives, i va participar als opens d'EUA i Canadà amb unes puntuacions discretes però on començà a ser conegut i a resultar una espècie d'atracció en cada event en que participava per la seua joventut i pel seu aspecte despistat i espigolat. Quan va ser convidat a participar al torneig Rosenwald en Nova York junt amb els dotze millors jugadors nacionals, tothom esperava que el jove Fischer donara una nota de color al campionat, però ningú podia endevinar el que passaria a l'octava ronda del torneig en la partida de Fischer (amb negres) contra el Mestre Internacional Donald Byrne. Als primers moviments, Byrne renuncià a l'enrocament jugant amb certa condescendència amb el seu rival (un xiquet, cal recordar-ho) sense saber que s'anava a convertir en la primera víctima d'un dels genis més grans que s'han sentat davant del tauler d'escacs. Després d'una sèrie de sacrificis, dama inclosa, Fischer aconseguí l'escac i mat en una combinació tan profunda i elaborada que solament està a l'abast d'uns pocs privilegiats en tota la història del joc i que va fer que es coneguera aquesta partida com “la partida del segle”; Bobby Fischer tenia aleshores tretze anys i la llegenda seua llegenda acabava de nàixer. Amb catorze anys guanyà el campionat absolut dels Estats Units i amb quinze viatjà a Moscú on es plantà en el club d'escacs més prestigiós del mòn i derrotà a tot el qui se li possà per davant fins que els russos cridaren a Petrosian (futur campió del mòn) per a parar-li els peus a l'americà. Després de l'exhibició Fischer viatjà a Iugoslàvia, on participà al torneig Interzonal, obtenint la classificació necessària per a disputar el torneig de candidats, d'on surtiria l'aspirant a llevar-li el títol a Smíslov, vigent campió. La sola presència de Fischer en aquell campionat pareixia desafiar tota lògica possible inclús en un esport en que es relativament freqüent la figura del xiquet prodigi. De passada, es convertí en Gran Mestre amb quinze anys, sis mesos i un dia i, el que era el més assombrós de tot, amb una formació pràcticament autodidacta.

Bobby Fischer passà de ser la revelació del moment i tothom donava per sentat que disputaria el campionat del mòn més prompte que tard. Per la seua part, el jove Fischer havia aconseguit el seu somni de ser professional i viure dels escacs, cosa que tenia més mèrit encara tractantse d'un nordamericà, ja que als EUA no hi havia pràcticament infrastructura per a suportar els professionals del tauler; situació inversa a la que disfrutaven els soviètics amb subvencions, ajudes estatals i una plèiade d'assessors, ajudants i entrenadors, tots ells dedicats a desenvolupar el talent dels jugadors. Tot açò va fer que Bobby Fischer limitara la seua presència als grans torneigs internacionals i moltes vegades preferira quedarse a casa on podia guanyar diners fàcilment dedicantse a exhibicions. Així i tot, les vegades que el fenòmen Fischer decidia competir a nivell internacional sempre superava les expectatives posades en ell i mostrava una progressió continua que feia que tots es preguntaren on estava el sostre del seu joc, quan contava divuit anys, Fischer estava molt per damunt de tots els jugadors occidentals i solament els Grans Mestres de la URSS el mantenien a raia.

La forta personalitat de Fischer i un accentuat individualisme, el van fer enfrontarse a la federació internacional d'escacs a la que acusava d'afavorir el joc cooperatiu dels soviétics , així com a la principal figura del mecenatge dels escacs als Estats Units, Jacqueline Piatigorski. Tot açò va fer que el jove Fischer protagonitzara escàndols i triomfs a parts iguals, convertint-se així en un personatge carismàtic i molt mediàtic, primer per al reduït mòn dels aficionats als escacs fins que poc a poc va esdevindre una figura popular per al públic general. Entre els seus fets destacables estan haver guanyat el campionat absolut dels Estats Units les vuit vegades en que va participar. Una d'elles amb un resultat “perfecte” d'onze victories en onze partides. Per a qui no conega la dinàmica dels escacs d'èlit és difícil apreciar la magnitud de tal gesta, ja que quan dos grans jugadors s'enfronten, el resultat natural son les taules i un resultat tan aplastant només és entenible quan la diferència és realment abismal. Encara que Fischer dosificava la seua participació en les cites internacionals, la seua progressió era evident per a tothom i, solament les seues desavenències amb la Federació provocaren que no fóra fins 1972, amb una edat de 29 anys, però prou mès d'una dècada instalat a l'èlit dels escacs i amb una fama de jugador temible, que no va poder disputar el campionat del món a Reykjavik contra Boris Spassky. Aquestes desavenències arribaren al punt del paroxisme al campionat Interzonal celebrat a Tuníssia en 1967, on Fischer va perdre tres partides, totes per no presentar-se i abandonara definitivament el torneig per una sèrie de discrepàncies amb els horaris i després de que per tres vegades el president de la Federació de Tuníssia, conscient que Fischer era el principal atractiu del torneig, anara a l'aeroport a convèncer-lo perquè tornara a la competició. També va ser sonat el seu rosari d'exigències, mès pròpies d'una estrela del rock que d'un jugador d'escacs, en un torneig organitzat pel príncep Rainiero de Mònaco, que va organitzar la competició amb la condició de que Bobby Fischer en participara. Anys després, quan el monarca va repetir l'experiència ho va fer precissament amb la condició que el jove fenòmen de Brooklin no apareguera pel principat. Mentrestant, Bobby Fischer havia anat perfeccionant el seu joc i començà a parlar-se del “síndrome Fischer” que afectava als rivals que s'havien d'encarar amb ell.

En tot açò arribà el campionat de candidats en 1971 per fi amb la presència d'un Fischer en estat pletòric. Tots donaven Bobby com a favorit junt a Tigran Petrosian. Els soviètics, fins a aquell moment, no pensaven que Fischer representés una amenaça real per a arrebatar-los el cetre mundial però quan en la primera eliminatòria del torneig, Fischer s'enfrontà a Taimanov, tot un Gran Mestre rus, al qual va apallissar amb un resultat de 6-0, totes les alarmes s'enceneren de repent al bloc comunista, que utilitzava freqüentment la seua superioritat en els escacs com a element propagandístic. Taimanov no solament va rebre la humiliació d'un resultat que feia 100 anys que no es donava en un match entre dos Grans Mestres, a més, va caure en desgràcia i va ser tatxat per l'aparell polític del Kremlin de covard i de no defendre amb honor la pàtria socialista. Era un toc d'atenció als altres Grans Mestres russos i la senyal de que els escacs s'havien convertit al bloc soviètic en un assumpte polític. Mentrestant, Fischer seguia a la seua i s'enfrontà a Bent Larsen amb igual resultat de 6-0, els especialistes no donàven crèdit i es preguntaven quina seria la pròxima gesta de Bobby, que anà tombant un a un tots els contrincants que se li interpossaren en el camí a la final pel campionat del mòn. Petrossian també va caure davant l'arrollador joc del de Brooklin i ja només li quedava un obstacle per a ser sense discussió el millor del món i un dels més grans de la història.

Per fí arribà el match entre Fischer i Spassky que anava a determinar qui era el millor jugador d'escacs del mòn. Si bé Fischer era l'atracció mundial, Spassky era per a molts el millor jugador del planeta i, en realitat, Fischer no havia aconseguit guanyar-lo mai en els enfrontaments precedents, sent un dels pocs jugadors del mòn que podia presumir d'això. Spassky es veia més que capacitat per a derrotar altra vegada Bobby Fischer. L'expectació era impressionant fins a un punt mai conegut en tota la història dels escacs i l'enfrontament entre un rus (Rússia havia retés el títol des de 1948) i un estadounidenc va traslladar per un moment l'escenari de la guerra freda a la capital islandesa. L'ú de juliol hi havien allí corresponsals d'arreu del mòn, directius de la FIDE, representacions gubernamentals d'ambdós països, Boris Spassky... tots menys un dels protagonistes. Quan tot estava preparat per al començament de l'event esportiu del segle, Bobby Fischer amenaça amb no presentarse i es despenjà demanant més diners per al guanyador. L'ingobernable Fischer torna a fer de les seues i l'explosiu temperament del geni amenaçava l'event. Seria capaç Fischer de no aparèixer a la cita esportiva més transcendental que es recordava? En realitat, estava escenificant una guerra psicològica contra Spassky, que estava sotmés des de feia un any a una insuportable pressió de l'aparell polític de Moscú, obsessionat per no caure derrotat contra Fischer. Aquesta pressió anava a resultar contraproduent i l'estratègia de Fischer anava a funcionar a la perfecció. Realment, Bobby Fischer va utilitzar totes les tretes possibles per desgastar anímicament el seu contrincant abans de començar a jugar. L'objectiu de Fischer era acabar amb Spassky, aniquilar-lo, fent bones les paraules que havia pronunciat relativament poc temps abans en una de les escasses entrevistes que concedia:

“-Quin és el millor plaer dels escacs. Veure al teu rival en dificultats?

-El millor és quan destrosses el seu ego.”

Finalment, després de que un milionari anglés possara els diners necessaris per a doblar el premi, comença el torneig i després d'un joc previsible d'ambdós contrincants en una partida que té totes les paperetes d'acabr amb taules, Fischer comet incomprensiblement un error de principiant que li costa una derrota. 1-0 per a Spassky. Després d'esta sorprenent derrota, Fischer comença amb les seues habituals exigències i manies i decideix que les càmares no deuen estar presents a la segona partida, l'organització es nega a accedir. Resultat, Fischer no apareix a la disputa del segon encontre. 2-0 per a Spassky que, no obstant, està seguent literalment devorat pels nervis de la situació. Els comissaris polítics el pressionen per a que se'n torne a Moscú i retinga així la corona. Ningú l'hauria culpat davant del comportament de Fischer que estava exasperant a tot el mòn. Però Spassky es negà a guanyar sense jugar i va accedir a jugar la tercera partida en una sala sense càmares. Estava psicològicament al límit i, quan va veure que Fischer es deixà de queixes i exigències i es centrà exclusivament en el que passava al tauler dels 64 escacs va comprendre que havia caigut en una trampa. Resultat, en la sexta partida, Fischer havia remontat la desventatja inicial de 2-0 i, desprès de que la partida 21 fóra aplaçada, Spassky va abandonar per telèfon al veure que el joc estava irremissiblement perdut. Bobby Fischer era, a la fi, el campió mundial dels escacs.

Fischer va ser rebut al seu país com si fóra un astronauta que ha tornat d'un planeta inexplorat. Li plogueren ofertes de patrocinadors, però les va refussar totes i aquell moment cim de la seua carrera va ser també el que marcà el final. Quan, en 1975 havia de defendre el títol de campió davant d'Anatoli Karpov, va ser desposseït del mateix al no acceptar els termes del match. Després d'allò va desaparéixer de la vida pública. De fet, la seua localització va ser un autèntic misteri i fins i tot es va especular amb la seua mort. Fischer per fi va reaparèixer en 1992 on va reeditar el match amb Spassky a Belgrado on s'embolssà un premi de 4 milions de dòlars i, de passada, va incomplir una resolució de l'ONU (per aquell entonces pessava un embargament internacional a Sèrbia) que li podia costar a Fischer 10 anys de pressó, raó per la qual no va tornar mai al seu país. Els govern d'Estats Units va demanar repetidament la seua extradició fins que Islàndia, país on es va coronar campió li va donar asil polític fins la seua mort.

ELS PESCADORS DEL CABANYAL per Joan Alamar

ENTRADA CON IMAGEN

Sección 1.10.32 de "de Finibus Bonorum et Malorum", escrito por Cicero en el 45 antes de Cristo

"Sed ut perspiciatis unde omnis iste natus error sit voluptatem accusantium doloremque laudantium, totam rem aperiam, eaque ipsa quae ab illo inventore veritatis et quasi architecto beatae vitae dicta sunt explicabo. Nemo enim ipsam voluptatem quia voluptas sit aspernatur aut odit aut fugit, sed quia consequuntur magni dolores eos qui ratione voluptatem sequi nesciunt. Neque porro quisquam est, qui dolorem ipsum quia dolor sit amet, consectetur, adipisci velit, sed quia non numquam eius modi tempora incidunt ut labore et dolore magnam aliquam quaerat voluptatem. Ut enim ad minima veniam, quis nostrum exercitationem ullam corporis suscipit laboriosam, nisi ut aliquid ex ea commodi consequatur? Quis autem vel eum iure reprehenderit qui in ea voluptate velit esse quam nihil molestiae consequatur, vel illum qui dolorem eum fugiat quo voluptas nulla pariatur?"